GANES

Tinc ganes de cridar. De cridar ven fort tot el que porto dins. Així també ho sabré jo. Tinc ganes de córrer. De córrer ven lluny per sentir-me sola fins que em cansi. Tinc ganes de fugir. Sense donar-me la volta. Tinc ganes de marxar d’aquesta presó que m’oprimeix l’ànima. Penso que estic malament, però a vegades. I no. Perquè també tinc ganes de deixar-me anar. Tinc ganes de perdre la por que sento davant la gent. Així que a vegades també tinc ganes de saber que pensa la gent. De tot. Tinc ganes de relaxar-me d’una vegada. De poder fer el que vulgui. Ni que fos durant poc temps. Ni que sigui equivocant-me. Tinc ganes de provar i provar, d’equivocar-me i equivocar-me. Perquè no és dolent. Tinc ganes de fer coses que tinguin conseqüències, bones o dolentes, per poder saber què he de fer per un dia no tenir-les. Tinc ganes d’explicar i escoltar. De què la gent expliqui. Que es deixi anar com jo vull fer. Perquè encara no ho he fet. I en tinc moltes ganes. De demostrar una jo diferent. O la jo que sóc de veritat. Perquè també tinc ganes de saber qui sóc. De poder descriure’m. I de poder descriure la gent. Perquè tots amaguem una part què és la que guarda qui som realment. Tinc ganes de veure aquesta part de tothom, i de mi mateixa. Tinc ganes de conèixer coses noves. De poder descobrir i remenar. Com una nena petita en una botiga de joguines. I tenir ganes de fer coses no és dolent. Tot i que a vegades les deixi a mitges. Tot el que faig, la majoria d’amagat, és per sentir-me millor amb mi mateixa. Per desfogar-me. I després no m’importa deixar-ho estar. Perquè ja m’ha servit per dir alguna cosa de mi. O dels altres. I per això tinc ganes de dir i deixar de dir, però sobretot tinc ganes de dir. No, de dir no. Tinc ganes de cridar.